Totes les entrades del bloc

Ja ho ha vist, Obama serà el proper president dels EEUU i el primer inquilí afroamericà del Despatx Oval. Però perquè això hagi estat una realitat s’ha produït un conjunció astral espectacular, seré esquemàtic: un gran candidat, un excel·lent campanya, uns votants que fins aquesta elecció no ho eren i una crisi financera que ha centrat el debat en l’economia i ha relegat la política exterior a un lloc mediocre entre les principals preocupacions dels americans. M’explico.

Obama era un excel·lent candidat, ben preparat, persuasiu, encantador i amb bona forma física. McCain era només un exel.lent candidat. La campanya dirigida per David Axelrod ha estat magistral: mentre uns es centraven a aconseguir el suport econòmic de les grans empreses, la campanya d’Obama es centrava en petites aportacions d’internautes. Aquest fe tés clau, doncs quan li falta finançament només havia d’enviar a un correu als 3.000.000 milions i automàticament recaptava 3 milions de dollars!

Però qui ha fet guanyar Obama? Doncs aquells electors que no havien votat en eleccions anteriors, els pobres, les classes americanes més desafavorides. Però també aquelles minories, els afroamericans, els asiàtics i, sobretot, els llatins que han deixat de donar suport majoritari a les tesis republicanes.

Si a tots aquests factors hi sumem el desplaçament de l’agenda mediàtica cap a la economia, arraconant a l’ostracisme la política exterior, el resultat és un caldo de cultiu del que n’ha sortit el primer president afroamericà dels Estats Units.

Comentaris (0)

Avui he entès que em deia el taxista. Ja ho trobava estrany,ja. No m’havien fet mai fora d’un taxi (tot sigui dit, no n’agafo gairebé mai.).

L’home cridava com un boig i jo no sabia perquè. Què carai l’hi ha picat? Hem preguntava. El taxista era negre, pobre i vivia en una ciutat, per tant  no podia ser votant de McCain. Bé si, el 10% dels negres han votat per qui serà dos anys més senador per Arizona.

No podia ser que aquell home no gaudis del momentum electoral més transcendent dels darrers 200 anys. O potser no,  vés a saber.

El paio estava realment sulfurat i avui he sabut perquè.

Aquest matí he assistit a una recepció a l’Ambaixada Espanyola on el Ministre Conseller ha parlat sobre les relacions bilaterals entre EEUU i Espanya. Diu que les coses pinten bé. Sobre la presècia d’Espanya a la reunió on es reformularà el capitalisme , ha respost amb pujolià exquisit: “prefioro no hablar hoy de este tema”.

Sortint de l’Ambaixada, Roberto Izurieta, un dels grans del moment. Molts president d’Amèrica Llatina el tenen de consultor i, a més, és el cap d’estudis del mestratge de political managment de la George Washington School.

Izurieta m’ha explicat perquè el taxista estava tan emprenyat.

El taxista no parava de repetir “aquesta ciutat s’ha tornat boja, esteu tots bojos” i ens va fer fora del cotxe. Doncs bé, resulta que Washington mai havia sortit al carrer a celebrar res i menys una victòria electoral. Però el fenomen Obama pot amb tot. Els americans, almenys a WDC, van voler expressar la seva veu, la seva felicitat , fent sonar els clàxons i envaint els carrers d’aquesta preciosa ciutat... I és clar, a l'interior del taxi l'exitació també era màxima....

iAra entenc les paraules del taxista: This city has becom crazy! Efectivament, estan bojos aquests americans.

Comentaris (0)

Voldria que la gent que m'ha abraçat pel carrer només per compartir una esperança parlés per mi. Voldria que les llàgrimes no paressin de córrer. Voldria que els qui m'han parat pel carrer per demanar-me perdó per 8 anys d'infàmia parlessin per mi.

Això és l'hòstia, amb perdó. Els carrers del voltant de Casa Blanca van plens de gom a gom, encara, de gent plorant, cridant i exultant. La gent s'abraça gràcies a una mirada. Thank you, no paren de repetir.

Quan els explico que vinc de tant lluny per viure aquest moment, es pensen que els hi prenc el pèl. Em donen els seus correus electrònics per estar en contacte. Segurament, mai ens escriurem però és igual. Aquesta nit és la més gran que hem viscut mai, jo i ells.

Barack Obama ha arrasat Estats Units . La maquinària projectada per David Alxelrod, el cap de campanya d'Obama, ha funcionat a la perfecció: s'havia de guanyar a Ohio per tenir el primer president negre dels EEUU  i s'ha guanyat... i a Virgínia i a New Mèxico i a Florida... a tot arreu on fa un any els demòcrates més optimistes tenien un bri d'esperança.

L'Esperança és la gasolina que ha pogut fer realitat el retorn del somni americà. L'Esperança del canvi. la il·lusió com a motor de canvi.

Si els re-nascuts van consolidar el poder republicà, avui qui reneix és EEUU. Però no ens enganyem, d'Obama en coneixem el missatge però no el projecte. Això pot provocar i provocarà moltes decepcions quan en moments complicats l'administració Obama (que gran que és poder escriure-ho per primer cop des de Washington, a 600 metres de la Casa Blanca) no compleixi les expectatives generades entre alguns sectors socials. 

El nou president, aquell que ens ha fet plorar fa només unes hores, té un missió complicada, quasi impossible: unir un país ideològicament fractura, encarar amb fermesa la crisi econòmica i al mateix temps satisfer les expectatives dels sectors socials tan diversos que l'han votat. God Bless Obama.

Molt bona nit!

Comentaris (1)

Avui és dia de l’elecció. Ja es pot imaginar com estic de nerviós. Però no només és perquè Obama està a un pas de ser el nou president electe dels EEUU sinó també perquè avui aquest matí, ara són les 17h a WDC, he visitat el Departament d’Estat que és allà on treballa l’unic home blanc en un cos de dona negra, Condoleenzza Rice.

El dia d'avui és gris i cau una pluja fina que em recorda la gran campanya electoral de Barack Obama. Pluja fina és una expressió que utilitzem aquells que ens dediquem a la comunicació política per definir avantatges en molts camps, temes, espais que sumats tenen per conseqüència unes eleccions de canvi. Per exemple el PSC a l’Escala va guanyar les darreres eleccions municipals gràcies a la pluja fina que va situar-lo en una posició privilegiada en front dels altres partits en gairebé tots els temes claus.

Els partits tenen molta menys importància als EEUU que a casa nostra. I això té molt a veure amb la religió. Si, si. En els països de tradició protestant la política té en menys consideració als intermediaris i la relació política-societat civil s’emmarca en un terreny molt més personal, mentre que en els de tradició catòlica prima l’intermediari, els partits, de la mateixa manera que existeix el dret de confessió, dret que no compren el corpus evangèlic.

Ja em perdonarà però per avui ho deixo aquí. Demà més però un xic més tard que de costum, doncs avui la nit (matí per vostè) es preveu llarga.

YES, WE CAN!

Comentaris (2)

(Aquest article és la continuación del publicat a l’edició de dimarts 3 de novembre al Setmanari l’Empordà)

Si bé trobem a la xarxa una gran quantitat de polítics empordanesos, són pocs els que l’utilitzen d’una manera, podríem dir 2.0. És a dir, compartint informació i coneixements amb els altres membres de la xarxa. La majoria hi són perquè toca ser-hi, perquè fa modern i està de moda i perquè ... carai, vull guanyar les eleccions d’aquí a poc més de dos anys!!

Però hi ha honroses excepcions, tot sigui dit. Tot i així molts perfils poden caure en la no activitat i a l’ostracisme virtual. Si tenen temps repassin els blocs abandonats o tancats després de passades eleccions municipals i generals.

Ja em diran vostès quina manera més suigeneris de fomentar la participació “gràcies per llegir-me i votar-me… ens veiem d’aquí a 4 anys”.

Una de les preguntes que es plantegen amb més força aquests darrers dies a washibgton DC és què passarà quan Obama sigui president, que ho serà avui aquesta matinada hora empordanesa, amb tota l’estructura 2.0 que ha desplegat durant la campanya.

La pregunta va acompanyada d’un clam que segur els serà molt familiar… No ens fallis!

Obama es convertirà avui amb  President electe dels Estats Units d’Amèrica. Del seu projecte polític no en sabem res, tan sols que promet Canvi i poca cosa més. No es faran esperar els primers crítics que exclamaran barbaritats quan per qualsevol raó, segurament justificada, el càrrec que ostentarà l’obligui a prendre una decisió poc coherent amb el seu missatge. Tot i així, aquí a Washington l’esperança del canvi  i de progrés és ben viva.

Change, we can belive in… I supose.

Comentaris (0)

El primer dia complert a Washington DC ha estat marcat pel verb "caminar". Els peus em bullen, les cames... tinc cames encara? Uf! si, encara hi són...

la sorpresa del dia ha saltat als 3 minuts. Salvador Dalí m'esperava al 16th street amb Q street, amb un gat als braços i els ulls com taronges. L'ensurt ha estat considerable. He trobat l'emprenta de l'Empordanès més il.lustre més aviat del que em pensava. Confiarva en trobar-lo però no a tres minuts de l'Hotel! En una tanca d'obra, d'aquelles que dissimulen una neteja de façana o unes obres en carn viva.

Àvida Dollars és una institució als EEUU. Les seves visites a NY es convertiren en residència permanent a principis dels anys 40. Figueres en particular, a small town in northern of spain segons una americana que he pogut interpelar a prop de la tanca, i l'Empordà en general tenen presència assegurada, per four or five month, a la capital de l'imperi. Una ciutat, per cert, preciosa.

10 minuts més tard a la Casa Blanca, sets periodístics per tot arreu i un amic de Madrid amb la seva nòvia! També sabia que el trobaria però no el primer matí. Que tal por Roses?, m'ha preguntat. Vibrando, li he contestat. Ha rigut. Hem quedat per divendres per anar a veure els Wizards vs Nkics i li he desitjat un futur millor que l'actual... Treballa per la campanya de McCain.

Obama està per tot arreu, però no de la mateixa manera que estem acostumats a Catalunya. No hi ha tanques publicitàries, ni pòsters ni octavetes als bars. Enganxines al cotxe, xapes a la solapes i cartells a les finestres de les cases particulars. Un altre món. Millor pel meu gust. Publicitàriament parlant, és clar.

Demà a caminar una estona més... a veure quin altre il.lustre empordanès trobo! Penso que potser, Mònica Naranjo és qui té més números.

Bon dia Empordà!

Comentaris (0)

Bon dia Empordà!

Acabo d'arribar a Washington després d'un viatge llarg, molt llarg. Vaig sortir ahir de l'Escala a les 20.30h. per poder ser a l'aeroport del Prat a les 6.30h. He arribat a Washington prèvia escala a Londres, fa cosa d'un parell d'horetes.

Tot just arribar a WDC, al control d'immigració, un funcionari s'ha tornat poc simpàtic per un viatge que vaig fer recentment al marroc  que ha deixat petjada al meu passaport. Evidentment, les conseqüències no s'han fet esperar: preguntes i preguntetes que m'han entretingut més que molestar.

L'Hotel, ben situat, a pocs minuts a peu de la Casa Blanca, és suficientment confortable. Té Wi-Fi i una moqueta plena d'àcars, suposo. Demà matí, migdia per vostè,  intentaré captar el sentiment d'una ciutat que dimecres es despertarà amb un nou president electe. Esperem que aquest sigui... Ell.

Bon dia, me'n vaig a dormir.

Comentaris (1)